Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i l'Hospital Clínic de Barcelona

La meva foto
PLATJA D'ARO, BAIX EMPORDÀ
Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i l'Hospital Clínic de Barcelona . Publicació en revistes nacionals i internacionals de Psiquiatria i congressista tant en Congressos nacionals com internacionals. Premi Pascual Prats de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Girona l'any 1979. Metge adjunt de Psiquiatria en el IAS- Centre de Salut mental del Baix Empordà

30 de setembre 2022

QUÉ PERCEPCIÓN SE TIENE ACTUALMENTE DE LA PSIQUIATRÍA ?



Creo que esta cuestión merece unas reflexiones.


Si hubiéramos efectuado la pregunta hace 50 años ; casi con toda seguridad nos habrían llegado opiniones como:

  •  Solo deben ir " los locos"
  •  Los psiquiatras "desconocen" las causas de las enfermedades mentales y por eso fracasan.
  •  Los medicamentos que dan " no curan"
  •  Si no lo ven claro "te ingresan en un Manicomio"


...y otras opiniones muy diversas, aunque con un denominador común: LA DESCONFIANZA.



Ciertamente, la Psiquiatría, que es una Especialidad de la Medicina; siempre ha desempeñado el papel de Cenicienta del conocimiento científico...; y realmente ha sido así. 


Los múltiples desencu
entros en los que se han visto envueltos los pacientes psíquicos. 


La Historia da fe de ello.


El paciente psíquico ha sido durante siglos  presa de : la religión, la sociedad, la filosofía, la política y ciertas corrientes de pensamiento...cuyas actuaciones prolongándose en el tiempo excluyeron a estos pacientes del resto de los mortales.


No es ,hasta bien entrados los siglos XVII y XVIII ,en que se inicia un conocimiento de los mismos al amparo del crecimiento de la Ciencia.


Y ya, en los siglos XIX y XXse constituye la psicopatología como método de un mayor y mejor conocimiento del enfermar y del sufrimiento del enfermo mental que así se mantiene e incrementa en las primeras décadas del siglo XXI.


El conocimiento de los fundamentos psicopatologicos y su desarrollo posterior ,ha ido adquiriendo "SOLVENCIA" gracias  también, a las aportaciones hechas a la Psiquiatría por otras ramas del Saber...: la genética, la fisiología, la bioquímica, la neurología, la farmacología; entre otras disciplinas y muy recientemente la neuroimagen.



Por tanto:

DONDE ESTAMOS EN LA ACTUALIDAD ?


Ya no hay motivos reales para la desconfianza en el actual proceder de la Psiquiatría. 

El cuerpo de conocimientos en esta disciplina ,está al mismo nivel que otras especialidades médicas. 

Más aún; el aspecto humanístico de esta materia   le otorga un carácter diferencial frente a otras que casi todo lo reducen a exploraciones técnicas muy sofisticadas y mecanicistas, dejando en segundo plano la estrecha relación entre médico y paciente que jamás se ha de perder.



Tenemos un presente auténtico, mejorable ; y un futuro prometedor que nos invitan a acudir al psiquiatra cuando así lo creamos oportuno...SIN TEMOR.


Y esta es una de las conclusiones de la Medicina basada en la Evidencia.


Bon cap de setmana!.

26 de setembre 2022

DIAGNÓSTICOS DIFÍCILES.




Ya a finales del siglo XIX , el gran psiquiatra italiano Morselli expone , que ciertos pacientes de su consulta presentaban una preocupación morbosa acerca de una anomalía física " perceptible para los demás; aunque la apariencia de la persona estaba dentro de los límites de la normalidad".

Y ,también,el propio Morselli insiste en que se trataba de una " idea fija" que podría recordar al de una obsesión; y más posiblemente un pensamiento delirante de estos pacientes,es decir una auténtica "creencia patológica ".


La Clasificación de este trastorno ha sido y sigue siendo muy debatida por muchos psiquiatras...

Unos lo ven como una Fobia

Otros como una Obsesión; y otros como un Delirio.


Pero casi siempre ha habido coincidencia entre los profesionales en que:

"La característica fundamental del trastorno se define como una preocupación por un defecto  imaginado del aspecto físico  de una persona de apariencia normal ; o si existe una anomalía física leve, la preocupación es excesiva"


Claro ; visto así, también podemos preguntarnos sobre qué se considera una anomalía física leve y en qué  consiste una preocupación excesiva.

Desde el plano socio cultural  surgen interrogantes; y no pocos, sobre la valoración de las anomalías físicas..; y por qué dar validez a un diagnóstico psiquiátrico para estas personas.


No obstante; y esto es " muy cierto", dichas personas te refieren dicha preocupación como abrumadora y la misma les ocasiona deterioro social,laboral y de otras áreas importantes de sus actividades cotidianas.

Piénsese ,además, que estas personas " no mejoran" trás pasar por procedimientos cosméticos o de cirugía estética. 


Cada vez somos más los que pensamos que estas personas sufren de una "creencia delirante".

Pero hasta la fecha,persiste la controversia.


La Psiquiatria etiqueta a estos pacientes como afectos de:


"TRASTORNO  DISMORFICO  CORPORAL"



Vale la pena dar más detalles:

El trastorno de inicia antes de los 18 años.

No lo hace de forma súbita, más bien insidiosa, progresiva en el tiempo.

El paciente se encuentra muy preocupado por una anomalía física discreta o inexistente ,que se ubica en la cabeza(bien sea la piel,las orejas o el mentón) aunque otros la refieren en cualquier  otra parte del cuerpo.


Cuando el paciente se encuentra convencido de presentar una anomalía física que le traslada fealdad o falta de armonía  aparecen alteraciones conductuales:


El paciente intenta ocultar " su "defecto ".

Se contempla muy a menudo en el espejo.

Se compara con otras personas.

Se pregunta cómo ha podido sucederle. 

Progresivamente evitan , en todo lo posible , el contacto social.


"NUNCA DEBEMOS BANALIZAR LA POSIBILIDAD DEL SUICIDIO EN ESTOS PACIENTES , PUES SU SUFRIMIENTO ES ENORME"


Y también hay que pensar que dicho trastorno es la puerta de entrada de depresiones graves,fobia social y consumo de sustancias. 


En nuestra práctica clínica estos pacientes acuden al psiquiatra muchos años después de iniciado el trastorno ; pues no tienen conciencia de que su origen es psíquico. 


Mucho antes han pasado y más de una vez por Dermatólogos y Cirujanos Plásticos. 

También la família trae forzado al paciente a la consulta psiquiátrica, en no pocas ocasiones.


"DIVERSOS ESTUDIOS CONFIRMAN QUE UN 40%DE ESTOS PACIENTES SE HAN SOMETIDO A ALGÚN TIPO DE INTERVENCIÓN QUIRURGICA Y EL NÚMERO DE PACIENTES QUE EXIGEN ,SIN ÉXITO, EL TRATAMIENTO QUIRURGICO ES MUCHO MAYOR "


Hago énfasis en que la intervención quirúrgica es inútil o empeora al paciente.



Bien....,en la actualidad desconocemos la/s  causa/s de este trastorno. 

Hipótesis se barajan , aveces con demasiada facilidad.



En cuanto al tratamiento farmacológico algunos,dos o tres a lo sumo,anti obsesivos y antidepresivos se han mos trado eficaces a modo paliativo , no curativo.

No es despreciable en aras a la calidad de vida del paciente y allegados.


Últimamente venimos asociando dichos fármacos mencionados a otros conocidos como anti psicóticos atípicos; lo que ha redundado en un mayor beneficio.


A nivel psicoterapéutico la Terapia Cognitivo Conductual se muestra de utilidad ; y más si se asocia a los fármacos citados.


En un hermoso libro de L.G. Montero ,el cual he leído se dice :


"La vida es como un hotel donde no hay libro de reclamaciones".


Qué opinan uds.?

24 de setembre 2022

21 de setembre 2022


REFLEXIONS 


La tristesa no és una malaltia

Tampoc ho és la malenconia; encara que de vegades aquesta es pugui contemplar com un trastorn dins de les competències de la psiquiatria; i en no pocs casos és cert.

Potser, per acabar així, hem deixat de banda algunes "coses"...

I és que la humilitat ocupa un espai gran a la banyera de la Saviesa.

És un perill no ser humil, doncs fàcilment caus a l'orgull de la ignorància.

Aquest pou de disgustos que alimenta moltes necessitats amagades...

Però sempre podem escollir ser generosos; porta oberta de bat a bat i sovint tancada amb pany i forrellat.

Pels altres i també per nosaltres mateixos.


La generositat és compartir,fins i tot les coses bones!

I és el que més ens costa... quin horror,! quina disavinença!

Però en aquesta banyera de la Saviesa hi manca la facultat dels coneixements en què la humanitat sempre ha volgut veure's reflectida; encara que malauradament la imatge que ens torna sol ser la d'un mirall trencat.

Que hem trencat nosaltres mateixos per un mal ús.!

És fals allò de "mai és tard".


La humilitat, els coneixements i la generositat hi són. 

Però no per sempre.


Per tant siguem savis.

16 de setembre 2022







ATRACCIÓ FATAL.


És un film del 1987
Actors: Glenn Close, Michael Douglas, Anne Archer.
Director: Adrián Lyne
Guió:James Deareben.
Per cert, va ser un gran psiquiatre francès; Gaétan Gatian de Clérambault, nascut el 1872 i amb enorme presència a la psiquiatria europea, a qui es deu la descripció meticulosa dels "deliris passionals" i en particular l'erotomània d'una forma explícita. El film es basa en aquest deliri , encara que no es comenti.
L' il·lusió delirant de ser estimat constitueix en psiquiatria l'erotomània, es a dir , els sentiments generadors del postulat fonamental són: l'orgull, el desig i l'esperança; acabant en una fase de rancúnia.
El pacient té la convicció de ser estimat per algú que sovint ocupa un rang social superior al seu i és, segons estadístiques, més freqüent en dones.

S'inicia ràpidament i es basa en alguna interpretació errònia. A partir de llavors, troba sentit i confirmacions del seu deliri en qualsevol detall o troballa.
Tot són senyals i signes de l'amor de l'"altre", qui l'estima i la protegeix, perquè n'està enamorat.
Al final, l'esperança acaba en menyspreu i agressivitat.
Bé, aquest i altres trastorns delirants no tenen tractament específic.
Són més freqüents del que citen les estadístiques i passa que no solen denunciar-se.
De totes maneres...és millor que vegin la pel·lícula.

13 de setembre 2022

 



Què em pot passar si prenc medicaments per la depressió? I amb els ansiolítics ?
Què són els psicofàrmacs?
Són segurs aquests medicaments?


Aquesta qüestió se la planteja una bona part de la població tingui o no tingui un problema psiquiàtric

Anem doncs a aclarir-ho: 

Després de la meva experiència, crec sincerament que els medicaments SÍ QUE SÓN SEGURS I EFICAÇOS.

Però anem per parts.

Primer una mica d'història : amb l'aparició dels psicofarmacs als anys 60 del segle passat, es van aconseguir  canvis notoris en la qualitat de vida dels pacients que estafen afectats per malalties tan comunes com serien  un trastorn d'ansietat o un estat depressiu i per descomptat a pacients amb patologies psicòtiques (l'Esquizofrènia n'és una d'elles), els greus trastorns de la personalitat, etc..

Els psicofarmacs inicialment eren eficaços,però freqüentment generaven efectes secundaris molestos per al pacient. i aquest solia abandonar-los.

Actualment disposem de molècules amb molts menys efectes secundaris que les inicials, encara que poden produir alguna molèstia  sobretot a l'inici del tractament, sent els  més freqüents els de tipus gastrointestinal,.

Un bon consell és que el pacient disposi d'un  mitjà  molt àgil de contacte amb el seu terapeuta per poder comunicar-li qualsevol molèstia relacionada amb la medicació, ja que si no l'acabarà deixant.

La qüestió de la seguretat dels medicaments també s'ha de tenir en compte. Si el pacient s'excedeix de la dosi de seguretat ja sigui de forma voluntària ( intent de suicidi ) com involuntària , aquests medicaments tenen l'index terapèutic més alt, el que vol dir que el pacient serà més fàcilment rescatable i tindrà menys lesions. 

Però els nens i adolescents podren prendre aquest tipus de medicament? És segur ?

Sí que hi ha la creença popular de que els nens mai han de ser tractats amb psicofarmacs : ÉS UN GRAN ERROR.

Quan un nen o un adolescent pateix un trastorn depressiu greu, no medicar-lo facilita la progressió de la malaltia i això pot abocar en un intent de suicidi.


I les embarassades? No és un risc pel nen que la mare prengui aquest medicament ?

També les pacients embarassades poden patir trastorns de les esferes ansiosodepressiva durant la gestació o sigui : ansietat, estrés, i depressió.

Disposem en l'actualitat, arribat el cas, de fàrmacs que no afecten per res el fetus en el seu desenvolupament;.

La col·laboració estreta entre ginecòleg i psiquiatre és important per evitar embarassos problemàtics que poden portar conseqüències greus tant per la mare com pel nen.


Però aquests medicaments no creen addició? Podré deixar de prendre les pastilles quan ja no em siguin necessàries ?

És cert, que certs psicofarmacs apareguts, gairebé sempre ansiolítics, en els anys 60-70 podríen tenir aquest efecte, però actualment, en ple segle XXI, amb els nous psicofarmacs no tenen aquest problema, o sigui , no són  addictius.


RECORDEM : Necessària relació psiquiatra-pacient :

L''eficàcia del medicament necessitarà que el pacient sigui conscient del que està prenent, o siqui, el psiquiatre ha d'explicar al seu pacient -

- perquè li dóna una medicació,

- com actua aquesta medicació i 

- quins objectius es pretenen assolir.

TOT AIXÒ DE FORMA COMPRESSIBLE PER AL PACIENT,  reafirmant així la nècessària     ALIANÇA TERAPÈRUTICA 



11 de setembre 2022

Xavier Faura
                
PSICOFARMACS O PSICOTERÀPIA


Aquest és un dubte molt freqüent en els pacients amb símptomes psicopatològics.

Intentarem donar uns bons consells :

Els psicofarmacs i les psicoteràpies no són mútuament excloents; al contrari, doncs, l'experiència demostra que es complementen mútuament.

Hi ha trastorns psíquics la primera indicació dels quals serà l'administració d'un o més d'un fàrmac l'eficàcia dels quals estigui perfectament contrastada.

Sempre és molt recomanable informar el pacient, de manera intel·ligible, sobre el mateix, de les seves característiques i els objectius que amb aquesta medicació volem assolir.

Cal desmitificar falses creences sobre els psicofarmacs, la qual cosa ajudarà a un millor compliment terapèuti, però també és aco
nsellable fer un abordatge a través de la psicoteràpia més adequada a cada cas, que sempre redundarà en una evolució més satisfactòria.

El psiquiatre i el psicòleg treballen en equip; i això és aconsellable.

També es pot donar el cas que la psicoteràpia sigui la principal eina a emprar. En aquesta situació, gens infreqüent, nombrosos estudis comproven que un psicofarmac adequat afavoreix un millor compliment de la teràpia.


Per tant,a la pregunta:   psicòleg o psiquiatre... psiquiatre o psicòleg.?


ELS DOS PROFESSIONALS COHESIONATS ACONSEGUEIXEN ELS MILLORS RESULTATS.

09 de setembre 2022




El Dr.Faura comenta:

El progreso en la Genética, la Bioquímica, la Farmacología y la Neuroimágen; han permitido un mayor y mejor conocimiento de las redes neuronales del Cerebro; así como las alteraciones de dichas redes permiten explicarnos ciertas enfermedades mentales como la Depresión, la Esquizofrenia, el Trastorno Obsesivo Compulsivo y las Fobias entre otras patologías que afligen al ser humano.


Al mismo tiempo que en la actualidad disponemos de tratamientos farmacológicos y psicoterapéuticos que mejoran notablemente la calidad de vida del paciente psíquico. 


CURRICULUM

Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat  de Barcelona i l'Hospital Clínic de Barcelona . Publicació en revistes nacionals i internacionals de Psiquiatria i congressista tant en Congressos nacionals com internacionals. Premi Pascual Prats de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Girona l'any 1979.

Metge adjunt de Psiquiatria en el IAS- Centre de Salut mental del Baix Empordà

CURRICULUM